L’associació cultural “Penya Roja”

Hi ha unes quantes persones al Verger  que poden informar més i millor que jo del que va significar aquesta associació creada el 1989, és a dir, ara fa 19 anys. Tanmateix jo us puc aportar una visió, la meua visió, millor dit la visió d’una jove, que eixe any acabava d’aprovar les oposicions, que tornava al poble després d’haver anat durant sis anys a València a estudiar i ,per tant, que es trobava una mica desconnectada del que es coïa per aquí.

            Eixe estiu, l’estiu del 98, es posaren en contacte amb mi els principals artífexs de la idea, els germans Mastabé: Pere i Tonico, Xavier i Antònia Salort, però no sols amb mi sinó amb un seguit de gent amb estudis o inquietuds intel·lectuals com : Pedro Carpi, Abel i Paqui Anna, el germà, Juanjo Anna,  MªLuísa Carrió, Clara Mengual, Ignasi García, Pepe i Rafa Mengual, Marià el mestre, el metge Josep Alemany, els germans Carrió, Arbona, Lluís Bosch...

            Les primeres reunions es feien a l’ajuntament vell. Després, amb més poca gent, passàrem a casa de Tonico, on la seua dona, Dolores, pacientment ens aguantava hores i dies, després de sopar.

            El nom des del principi estigué ben clar: “Penya Roja”, pel topònim d’aquest indret de la Segària, però també una mica pel sentit ideològic d’aquest sintagma.

            Prompte sorgí la idea de traure una revista en valencià amb finalitat de contribuir a la normalització de la llengua al Verger. Els objectius de l’associació se n’expressaren en el núm 0:

-         Despertar el Verger: promoure activitats, sobretot culturals, per a donar-li vida al poble.

-         Ser vehicle d’expressió dels problemes i opinions dels vergerins.

A més, l’associació es declarava independent i no vinculada a cap partit polític.

De la revista, se n’editaren nou números, des de l’any 1989 fins al 1992( L’últim exemplar té en la portada el pas de la torxa olímpica per la nacional ). Constava de diferents seccions: entrevistes a persones importants del Verger, articles sobre oficis desapareguts, sobre edificis de la història local,  sobre agricultura, sobre astronomia, sobre medicina, sobre arqueologia, cartes al director, col·laboracions, articles d’opinió, passatemps, ressenyes de llibres, etc. L’any 92, en el seté exemplar, canvià de format, més menut, i conscients de preservar la natura, amb paper reciclat. 

A més d’editar la revista l’associació organitzà tornejos d’escacs i fins i tot es creà un club d’escacs federat. També s’organitzaren dues setmanes culturals, de les quals cal destacar les conferències de Josep Guia, Josep Costa Mas, Pere Engix i Josep Lozano de la Unió de Llauradors...,els concursos de contes i  dibuixos i el mural que dirigí Clara Mengual.

Finalment, hi hagué un canvi de directiva abans de la dissolució a finals de 1992, dissolució possiblement ocasionada per dues raons:  manca de subvencions i cansament que acabà amb l’entusiasme inicial.  En els editorials sempre apareix la queixa que no teníem cap suport econòmic de les institucions, només poguérem aconseguir un local a la cambra de l’ajuntament vell per poder reunir-nos.

He resumit a grans trets els trets anys de l’associació però voldria destacar que encara que pocs, foren molt intensos, amb molt d’entusiasme i de ganes de fer coses pel Verger. Hi ha una dada molt significativa: en tres anys, dels vint socis inicials passàrem a ser-ne cent. A més a més, cal tenir en compte que feia només cinc anys que havia entrat en vigor la llei d’ús i ensenyament el valencià i que la   majoria de col·laboradors  de la revista havíem fent el batxillerat i alguns fins i tot els estudis superiors en castellà. Tanmateix estàvem convençuts que l’única manera d’aconseguir la normalització era així. Per això diccionari en mà per evitar castellanismes anàvem exposant les nostres idees. Hi ha bastants errades gramaticals tanmateix crec que no podem llevar el mèrit que tenien aquestes persones que volgueren començar a escriure en la seua llengua encara que no la dominaven del tot per les raons que tots coneixem . I no cal parlar de la tecnologia: els articles eren a mà o, com a màxim, passats a màquina. L’ordinador  i    internet encara no existien per a nosaltres. Pedro Carpi era qui havia de fer els muntatges i portar a impremta tot el material...moltes hores... era  el segle passat!     

Però ara tenim jòvens i tecnologia del segle XXI, que han agafat el relleu amb il·lusió i entusiasme,  i sens dubte, faran una “Penya Roja” del segle XXI.